RAONS PER LA INDEPENDÈNCIA

Discurs del Jordi Vila-Abadal pronunciat el 17 de juny als Lluïsos de Gràcia per la presentació de l'Assemblea Nacional Catalana a Gràcia

Crec que hem nascut en aquest sobretot per una cosa: per arribar a ser persones. I que ser prou persona no s’acaba mai.

Però ens diu l’Espriu que els homes, és a dir les persones, no poden ser si no són lliures.

El 1976, es van reprendre els congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, després de 40 anys d’interrupció per culpa de la guerra i del franquisme. Allí es va proclamar una nova manera de definir la salut i es va dir que és sana aquella persona que és lliure, solidària i joiosa.

Doncs bé, si no pot ser prou persona qui no és lliure, com que el ser humà és un animal social, tampoc no pot ser prou persona si no és en una comunitat i aquesta comunitat no és lliure. I com que també el ser humà és un animal que parla, no pot ser prou persona si no té una parla pròpia i aquesta parla no és lliure. Un poble que no pugui usar la seva parla quan vulgui i com vulgui (preferentment o impreferentment, com vulgui), no és un poble lliure, i allò que no és lliure, desenganyem-nos, es digui o no es digui, és esclau.

Ara bé, les persones catalanes poden ser persones lliures dins d’Espanya? O federades amb Espanya? No.

Us contaré una anècdota: quan el PSOE i companyia van trair en Pasqual Maragall, els seus amics li vam fer actes de desgreuge. En un, una persona molt qualificada perquè havia arribat a ocupar la vicepresidència del govern espanyol va dir-nos: tingueu present que més enllà de l’Ebre hi ha una malaltia incurable en contra dels catalans.

No sé si és una malaltia, a mi em sembla més aviat una característica genètica. Hi ha un fenomen genètic dit efecte de Baldwin que fa que un comportament social repetit per diverses generacions esdevingui una característica genètica d’aquella societat. Tots els pobles acostumen a tenir un boc emissari, per carregar-hi les culpes dels seus mals (per exemple els jueus, les bruixes o les prostitutes en els temps antics, o els toxicòmans o els immigrants en els contemporanis). Per al col·lectiu dels espanyols aquest boc expiatori són els catalans. Per què ? Perquè són diferents: parlen una altra llengua i no s’han plegat encara prou al seu domini. I aquest domini el basen en el seu “justo derecho de conquista”. Fins i tot el domini actual encara es basa en aquest tan injust “derecho de conquista”. I així la Constitución espanyola també s’hi basa, perquè si no fos per aquell desgraciat “derecho” aquesta constitució no ens afectaria per res a nosaltres.

És, doncs, impossible intentar cap encaix de Catalunya amb Espanya. Perquè, potser no és un problema ètnic, però sí que és un problema genètic o semblant , i això ho fa impossible.

Doncs, aleshores em pregunto, com és que a Catalunya, deixant a banda aquells ciutadans que tenen lligams de sang amb els espanyols i que hi tenen motius particulars d’identificació, com és, em pregunto, que hi ha tants catalans que diuen que se senten igual catalans que espanyols? Com és que n’hi ha tants de conformistes i que fins i tot practiquen l’autoodi? Com és possible que hi hagi catalans que s’identifiquin al mateix temps amb la nació que oprimeix políticament i amb la nació oprimida, amb la que explota econòmicament i amb l’explotada, amb la que ofega culturalment i amb l’ofegada, és a dir, al mateix temps amb el botxí i la víctima. Com s’explica aquesta actitud tan esquizofrènica?

Doncs aquest fenomen tan estrany també trobaria explicació en un comportament genètic. S’explicaria per una variant d’allò que se’n diu la síndrome d’Estocolm. Que és allò que fa que quan un grup humà és capturat per un altre, un bon nombre dels capturats s’adaptin als capturadors, fins al punt d’arribar a identificar-s’hi i de culpar-se a si mateixos de la seva mala sort. Una altra variant d’aquesta síndrome és el que fa que moltes dones suportin la violència de genere. És un mecanisme adaptatiu inconscient de la natura per intentar salvar la descendència. En el fons del fons, i perdoneu el que diré, és el mateix mecanisme que permet domesticar els animals. De fet aquells catalans que es vanten de ser tan tolerants, tan oberts, de no contemplar-se el melic, aquells que consideren que som uns victimistes, aquells que es passen de seguida al castellà per qualsevol motiu, etc., etc., de fet, el que de debò serien, fora uns domesticats.

Aleshores, em direu, si realment és així, que es tracta d’una qüestió genètica o una cosa semblant no hi ha res a fer.

Si el que es tracta és de fer-los pedagogia, als espanyols, realment no hi ha res a fer (i no us refieu dels Pérez Rubalcaba: penseu que el nostre refrany ens avisa, dient: em fas festes i no me’n sols fer, em vols enganyar o m’has de menester).

Però pel que fa als nostres conciutadans sí que hi ha a fer i molt. Perquè una cosa és la genètica, però una altra és l’epigenètica. Què és aquesta? Doncs, com que els nostres òrgans cerebrals són molt mal·leables i modificables per la influència de l’entorn i de les vivències, les característiques genètiques heretades són modificables per la influència de les circumstàncies que ens envolten . I d’aquesta acció modificadora de les nostres neurones se’n diu epigenètica.

Seria, doncs, l’èpigenètica, o un fenomen semblant, la que faria que tants conciutadans nostres, descendents d’espanyols, però que viuen entre nosaltres i s’hi han integrat, hagin captat perfectament la situació de Catalunya i, per tant, la seva. És això allò que fa que hi hagi tants Garcia, Pérez, Rodríguez, Crespo o Molero entre els més convençuts i els més ferms independentistes catalans.

I pel que fa als catalans conformistes i els descendents d’espanyols o d’altres migracions que encara no s’han integrat prou bé, és qüestió d’ajudar-los, sobretot perquè prenguin consciència de la realitat i també s’ajuntin a nosaltres. En aquests últims temps molts ho han fet, però encara en queden molts d’altres que no, i els necessitem a tots. I és a nosaltres els qui ens toca ajudar-los, els qui hem tingut la sort d’aconseguir que no ens domestiquessin.

Assumim, doncs, altre cop la nostra tasca amb il·lusió. Com més convençuts estiguem més influirem i més convencerem els altres. Si pensem en gran i actuem amb entusiasme despertarem les neurones anestesiades de molts dels nostres conciutadans.

Ens trobarem amb dificultats, segurament amb els qui ens diran que els drets no són col·lectius, sinó individuals (això agrada molt als del PP i Ciutadans). Doncs, sí, els drets són individuals. I és per això que els individus catalans tenim el mateix dret individual a ser persones de ple dret que els altres individus del món. I per això tenim el mateix dret que el nostre país sigui lliure igual que els altres països del món. De passada amb això també ho podem respondre a aquells que ens objectaran dient que ells són mundialistes. Precisament perquè som mundialistes volem la llibertat de tots els països, començant pel nostre, perquè la revolució es fa del local a l’universal.

I mentre no tinguem el país lliure, mentre hàgim de suportar aquesta absurditat de la vida que hi hagi individus que no tinguin els plens drets de ser persona perquè el seu país no és lliure, fem com Albert Camus que diu: davant de l’absurditat de la vida l’única posició digna és la revolta. Sí rebel·lem-nos per tenir la dignitat que no ens dóna encara la llibertat del nostre país. Sí, rebel·lem-nos, indignem-nos i, si cal contra els falsos indignats que no admeten especialment l’autodeterminació de Catalunya. Indignem-nos, però no ens deixem domesticar i sapiguem encomanar la nostra justa indignació als nostres conciutadans del color que siguin.

Evitem els personalismes i altres mesquineses que ens empetiteixen. Siguem generosos i pensem en el país, que si el país és lliure gràcies també al nostre esforç, ens farà lliures a nosaltres, i aconseguirem ser persones en el sentit més gran de la paraula.